Escola de pares i mares del GPM: “Com parlar amb els fills”

L’ART D’EDUCAR

Manera positiva de situar-se davant dels fills i de parlar-los

 Els xiquets no són robots, no poden obeir al peu de la lletra.

El nostre propòsit és:

-        Apel·lar a la intel·ligència, iniciativa, sentit de la responsabilitat, sentit de l’humor, capacitat de sensibilitzar-se davant de les necessitats alienes.

-        Posar fi al llenguatge que danya l’esperit i aprofundir en el llenguatge que alimenta l’autoestima.

-        Crear el clima emocional que impulse els xiquets a col·laborar perquè s’amen a si mateixos i ens amen.

-        Fonamentar una comunicació respectuosa.

 

CLIMA :

AMOR

SEGURETAT

RESPECTE

RECONEIXEMENT, VALORACIÓ

CONFIANÇA, INTIMITAT

EMPATIA

NORMES CLARES

DIÀLEG

DISCIPLINA(És guia interna programada que ajuda a les persones a desenrotllar       el seu autocontrol intern, la seua orientació personal i eficàcia)

DEDICACIÓ, TEMPS

PACIÈNCIA

ACTITUD:

 Tan important és l’actitud com les paraules.

 

            Actitud que propícia la col·laboració: “Eres ADORABLE I EFICIENT,    CONFIE EN TU”. Es tracta de posar-se al costat dels fills. Ser els seus guies, els seus consellers, el seu suport. Si es confia en ells com ens van a defraudar.

Actitud que derrota al xiquet és: “Eres IRRITANT I INEPTE, sempre te les enginyes per a fer-ho tot mal”.

Tindre sempre present: “ERES UNA JOIA, ERES MERAVELLÓS”

QUÈ DIR:

 -        Parlar en positiu: En compte de “no crides”______ parla en veu baixa

“ no córregues” ______ veus lentament

“ no botes en el sofà”_______ Assenta’t en el sofà

-        Expressar els nostres sentiments: “No m’agrada que et deixes les sabatilles pel corredor”, “Em molesta que crideu”

-         Dir únicament el que vullguem que facen: “Arreplega la taula, fes els deures”. No atacar al caràcter.

-        Utilitzar l’humor: “És l´hora del tubiadeu”

 

-        Ser autèntic. No fingir-me tranquil·la quan estic enfurida perquè es torna contra meua. Cridar: El lloc dels patins és l’armari.

-        En aquelles conductes en què posem la nostra atenció són les que augmentaran. Cal eliminar la idea que ser pares és renyir i corregir els comportaments negatius, i canviar-la per la d’aconseguir conductes positives.

-        Reforçar i afalagar cada conducta positiva del vostre fill. Estar pendents del positiu. Els comportaments positius augmentaran.

 

-        Passar temps jugant amb el vostre fill. 

Dir únicament el que vullguem que facen, des d’una actitud de reconeixement i valoració del xiquet, i expressant els nostres sentiments.
Posar l’atenció en el positiu, com fan de bé les coses, com es comporten de bé. Valorar-ho i reconéixer-ho .
Quan estàs amb la persona que vols cal dir del pitjor la mitat i del bo el doble.
Si al final del dia vostre fill es gita pensant que és una joia molt valuosa. Enhorabona esteu educand positivament al vostre fill. Si al contrari heu aconseguit que ho faça tot i ell pensa que no val res, l’educació és negativa.

 -       Modes de propiciar la col·laboració:

1-      Descrivint el que veu . Sense personalitzar. “S’ha caigut la llet. Necessitem una esponja”, “S’ha trencat la gerra Necessitem una esponja ”,…

D’esta manera s’anul·la la sentència del dit acusador i ajuda a centrar-se en el que cal fer. Si personalitzem “Has tirat la llet” , se senten acusats i es defenen.

Cal utilitzar esta tècnica quan el xiquet sent que necessitem la seua ajuda.

2-      Donant informació: “Insultar pot ferir els sentiments”. Els xiquets pareixen concebre-la com un acte de confiança. Es diuen a si mateixos “els majors pensen que actuaré responsablement una vegada conega les dades”.

Cal abstindre’s de donar al xiquet una informació ja sabuda.

3-      Expressar-ho succintament: “la porta” “les dents” “el gos” . És una forma econòmica que agrada a pares i xiquets.

Cal evitar usar el nom del xiquet com a paraula clau.

4-      Comentar els nostres propis sentiments. “em molesta que esternudes d’eixa manera”. Alguns xiquets són molt susceptibles a la desaprovació dels pares.  Per a ells frases terminants com “estic indignat” o “açò em posa furiós”, són més del que poden resistir. A manera de venjança, contestaran en to bel·ligerant: “Jo també estic enfadat amb tu!”. Amb estos xiquets és millor limitar-se a manifestar les nostres expectatives. Ex. En compte de dir “Em disgusta que li tires de la cua al gat”, seria més productiu dir: “Has de tractar amablement els animals”.

5-      Escriure una nota. “ Cuina tancada fins al sopar”, “Les sabatilles deixar on trobar”. A la majoria dels xiquets els encanta que els envien notes, sàpien o no llegir.

 EL QUE NO CAL DIR

-        Si diem “eres un desastre, eres un vague, eres un irresponsable” , el xiquet s’identifica amb això i actua en conseqüència. Sempre cal dir : “Això que has FET….”

-        Explicacions o sermons immediatament després d’una acció incorrecta. Estos cal donar-los abans de la conducta o després d’haver passat un temps de la realització de la conducta.

-        Reprotxes ______________ No valc res; Mentir; Ara ho faré més

-        Insults                                    S’identifiquen amb això i obren en conseqüència

-        Amenaces                              Desobeir, posar-se fanfarró

-        Ordenes                                 Imposar la seua voluntat

-        Advertències                         Profecia autocomplida

-        Victimisme                            Culpa

-        Comparacions                        Odi al germà

-        Profecies                                 Humiliació, ressentiment

-        Sarcasmes                              No es pot confiar en mi.

 

Dir açò crega sentiments:

de culpa, de menyspreu cap a si mateix, que quelcom en ell falla, “no es pot confiar en mi”, “amb mi no hi ha res que fer”, “sóc una nul·litat”, “no valc res”, “per molt que ho intente mai destacaré”, “sóc un cas perdut”, també sentiments de rebel·lia, de desafiament: “quan no em veja ho faré”, “ no pensa fer el que diu”,…

Estos sentiments posa als xiquets contra els pares i impedix que col·laboren. És un atzucac.

Danya l’esperit. 

Si un xiquet se sent bé, es comporta bé.

  QUE FER QUAN NO OBEÏXEN

 -        Veure què ocorre. Empatitzar amb ells. Posar-se en la seua pell.

-        Fer-los partícips en la resolució del problema. És important que el xiquet es veja com una part de la solució i no com a part del problema.

-        Al·ludir sempre al que ha FET mai al que ÉS. “Això que has dit” “Això que has fet”, mai “ERES…”.

-        Evitar repetir-ho moltes vegades, perquè al xiquet li encanta que la mare estiga pendent d’ell, i s’acostuma a obeir quan la mare està ja alterada.

-        Evitar el castic immediat perquè d’esta manera privem el xiquet de l’importantíssim procés intern d’enfrontar-se als seus propis errors i li impedix assumir la responsabilitat de les accions. Él castic genera sentiments de culpa, autocondemna, odi, venjança, descrèdit personal, autocompassió i reveldía. El castic és un control extern, impedix per tant que el xiquet interioritze.

Modes de fer-ho:

-        Expressar sentiments amb rotunditat

-        Manifestar les seues expectatives

-        Ensenyar a rectificar

-        Donar opcions al xiquet: Si …. llavors….

-        Prenga mesures

-        Resolga conjuntament els problemes.

L’objectiu és que interioritze els nostres valors, comportaments.

Un pare no pot pretendre que el seu fill com ja sap el que ha de fer que ho farà d’ara en avant. El pare ha d’estar al peu del canó. Anar retirant-se progressivament conforme s’aconseguix l’adultesa.

El que diuen els pares al xiquet se li queda gravat i les experiències viscudes també.

Com nosaltres ho hàgem tractat ell es tractarà d’adult.

Copyright 2011 - Ceip Tomàs Albert. Todos los derechos reservados.
dalt